Carta a Lluis de L'arc
L'home que amb un ull veia TV3 i amb l'altre veia TV1.
Els records m'assalten sovint ara que ja no el tinc, van ser molts anys els que vaig passar darrere la barra de l'arc amb el meu pare. Ja als dietaris de l'any 1969 hi figuren les hores que jo hi treballava i les pessetes que cobrava amb només 9 anys d'edat. Són quaranta els anys que he passat al costat d'en Lluís de l'arc, tots els moments i qualsevol situació era bona per utilitzar la ironia fins i tot arribar al sarcasme, això si sempre amb subtilesa i diplomàcia, frases com: a l'arc tenim una catedral al pati o: a l'arc si va per la força, en són el millor exemple.
Sempre era allà, darrere la barra esperant que entres un client per alliçonar-lo, si entrava algun incaut i li demanava per la Pujada del Rei Martí ell contestava: si miri és aquesta baixada que té vostè aquí al davant, si li preguntaven per la catedral de Girona contestava: si miri és aquesta ermita que hi ha aquí fora la plaça i al que li demanava una canya li preguntava si ja tenia la llicència de pesca en regla. Era increïble veure la cara i els ulls de descol·locats què li deixava a la gent que se li acudia preguntar-li alguna cosa. En Lluís durant anys els estius es passava les nits senceres dins del seu bar estirat en una tombona amb les portes obertes de bat a bat per refredar els motors de les neveres. No tenia por de res ni de ningú, quan jo arribava al matí ell marxava a descansar, això si mai sense alliçonar el primer parell de turistes que arribaven al bar. Encare recordo el dia que va entrar una senyora anglesa demanant una paella i ell seriosament i amb un correcte angles li va explicar que s'equivocava i que en tornar al seu país reclames a la agència de viatges doncs l'havien enganyat ja que València està uns tres-cents quilòmetres més al sud, i si algú li manava la pressa li deia: si miri la casa ha on vostè es troba és només del segle XII, quan entrava algun indigent o un immigrant demanant per al centre d'acollida la Sopa tot seguit deia: aquest pobre desgraciat no sap pas a la merda de país al que ha vingut. També recordo sempre un dia que uns joves anarquistes antimilitars i antisistema feien molt soroll i parlaven en un to molt fort a les taules de dalt, ell ja feia estona que estava nerviós i s'aguantava, però quan ja no va poder més se'ls va acostar i els va dir... Mireu nois el vostre pèssim comportament justifica precisament la disciplina militar que tant rebutgeu. Realment sempre et feia viure situacions extremes i històries surrealistes, mai sabies a qui o a què defensava, ni si parlava de debò o de broma. En Lluís sempre que em sentia parlar amb algú em corregia i sempre, però sempre que em sentia dir en mig d'una conversa "de puta mare" passava per al costat i em deia... Fillet meu que és més puta o més mare? Us ho asseguro que a pesar de la ràbia que jo sentia quan constantment em corregia en públic, mai, però mai podré agrair-li prou encare que només sigui perquè deprés dels anys va aconseguir arrancar aquesta vulgar i desafortunada expressió de la meva boca per sempre més.
